Wesley l’ha sbatüü i occ cun surpresa cuma se l’era preparad per una discusiun fort o per una suplica in lacrim che l’era mai rivà. “Va ben?” l’ha domandà cunt un tocch de suspet.
“Sì, l’è el tò dì e la tò scelta”, g’ho rispost mentre fasevi un pas indrè. “Ma Wesley, assicürates de cuntrulà el telefono in circa des minut.”
“Perché g’ho bisogn de fär inscì?” l’ha domandà mentre g’ho voltà la spala.
G’ho minga rispost quand g’ho cumincià la lunga caminada indrè in del parchegg cun la testa volta e la spina dorsal driza. Son montà in del me camion e son nà via senza vardà indrè al luss che l’eri pü invità a cundividè.
In del specc retrovisür, g’ho vist Wesley in pè esattament indué l’avevi lassà mentre tirava föra el sò smartphone da la tasca cun la frunta confusa. Senti un surris amar che me tocava i labbr perché savevi che i file digital che l’era drèe a dervì g’havarian desmantelà el sò mund.
Guidad per circa quaranta minut fin quand sun rivà in de la me cà tranquilla e cunfortevoul in d’un rion de Scottsdale. Questa l’era la cà indue Wesley l’era cressü e indue tutt i cantun g’havean ün ricord che lü l’avea apena dichiarad senza valur.
Me son verzà un bicer de bourbon e me son sentà in del silenzi del me salott cun el me telefono che l’era appuià sül tavul de caffè en mogano. Savevi che el silenzi l’era minga durà tant.
Quindes minut dopu, lo schermo l’è saltà föra cun una telefonada de Wesley che mi g’ho ignurad. Do minut dopu, lü l’ha telefonad anca mò e mi l’ho mandà diretament a la posta vocal.